· Dina ·

L’autoestopista

Fa deu minuts que la Dina camina pel marge de la carretera, carregant la motxilla que és més gran que ella i amb el sol picant fort. De tant en tant, para i alça la mà, mirant-se els cotxes que passen. Ja n’han parat tres, però el primer no anava cap a Girona i els altres dos s’han disputat el Guinness a la mirada més bavosa de l’any. Ha continuat caminant sense dir res ni fer cas de les botzines.

No és la primera vegada que fa autoestop. Busca, en la distància i amb el sol del migdia fent-li entretancar els ulls, cotxes ocupats per parelles d’edat avançada amb aspecte de casats: les probabilitats que et reculli un sonat psicòtic es redueixen dràsticament si té una dona per la que guardar les aparences. És clar que hi ha el Dios los cría y ellos se juntan, però prefereix no pensar-hi.

No és que sigui partidària de fer autoestop sola, però l’autobús fins a Barcelona és un atracament. Així que va cap a Girona per colar-se al tren fins a Arc de Triomf i afegir-se a la pràctica d’aquest esport nacional.

Decideix seure sobre la motxilla per mirar de cara els cotxes que vénen. Al divisar un BMW amb un home d’aspecte serè i (ah, perfecte) una cadireta de nen al seient del darrere, s’alça decidida i aixeca la mà. El cotxe, tal i com espera la Dina, minora la velocitat i para al seu costat. Baixa la finestreta.

– Hola, cap a on vas? – té una veu greu i lleugerament raspada. A la mà esquerra, posada a damunt el volant, hi lluu una piga grossa i una discreta aliança de casament. Bingo.  A la cara brilla un somriure blanc radioactiu de presentador de televisió. ‘Fundes’, pensa la Dina.

– Cap a Girona. Et ve de camí? – el tuteja conscientment, ja que la formalitat del vostè la troba un costum atàvic i fossilitzant. Hi ha gent gran que la considera una ofensa, i aquest home conserva un aspecte juvenil.

– Bé, es podria dir que sí – assenteix l’home després de sacsejar el cap en mig somriure. És una manera de donar a entendre que m’està fent un favor, conclou ella. Ell li obre la porta, ella encabeix la immensa motxilla (‘Pots deixar-ho a darrere si…’ ‘No, no, gràcies’) entre els seus peus i s’acomoda, buscant discretament el mòbil.

– Doncs moltes gràcies –la Dina ofereix el seu millor somriure-. La veritat és que ara amb aquesta calor… caminar a ple sol no ve gaire de gust.

Mentre ell assenteix i fa un comentari estàndard, la Dina tecleja sense mirar ‘Ei, he pujat a un bmw, estic bé. T’aniré fent perdudes’. Enviat.

L’home posa una emissora de jazz. La Dina mou lleument el cap al ritme del saxo, aprovant-ho tàcitament.

– I, d’on véns? De Palamós?

– Sí, he passat uns dies a casa una amiga. Ara torno cap a Barcelona.

– No era a…?

– Sí, però a Girona agafaré el tren. El bus és massa car.

– Sempre s’aprofiten. Doncs heu tingut sort, perquè aquests dies a Palamós ha fet un temps esplèndid. Fa un mes, feia un temps d’aquell fred i estrany que no acabes mai de saber si…

La Dina el deixa portar aquesta conversa model ascensor mentre assenteix cada deu segons i va analitzant-lo. Va ben vestit però informal, ara li explica que treballa al sector de la construcció. Té les faccions dures, suavitzades pel somriure crònic i uns amables ulls gris fosc, emmarcats per subtils potes de gall. Li calcula uns quaranta-cinc ben portats. Sense deixar de parlar, li fa una perduda a la Júlia.

Ara ell li fa referències al nen. Sí, el Víctor ara està amb una febrada impressionant, d’aquesta que només agafen els nens a l’estiu. No, no en té més però potser la seva dona està embarassada un altre cop. Qui sap, potser una nena.

– I això… tu com et dius? – ‘La temuda pregunta.’

– Dina.

– Tina? – ell entretanca els ulls sense deixar de mirar la carretera.

– Dina, Dina. –recorre al recurs habitual-. Com Dinamarca.

– Ah! Dina?

– Sí – s’afanya a explicar-se.- És un nom bíblic. La única filla entre la tira de fills de…

– Jacob.

Se’l mira, lleument sorpresa. No forma part de la cultura general del ciutadà mitjà. De fet, és una frikada com un piano.

– Sí, això. No sé què li va picar a la meva mare, però mira.

– Home, és original. – ‘La temuda resposta’.

– Fina manera de dir ‘rar’.

Riu, una mica nerviós. Repica amb els dits al volant.

– Bé, si és una nena, tinc al cap Helena.

– Benaurats aquells de pares normals, perquè mai hauran de repetir el seu nom quan es presentin. Helena està bé.

– Sí, bé, a mi m’agrada –agafa una rotonda-. Vol dir ‘resplendent’.

*

Fa una estona que ell es regira, nerviós. Pèl-roges n’hi ha poques, que es diguin Dina, només una. Espia dissimuladament. Sí. Ella es mossega distretament les ungles mentre mira el paisatge i no se n’adona. Aquests ulls gris fosc, aquest nas arromangat, aquesta cabellera color vi. I aquest maleït nom. Han passat catorze anys des que la va veure per últim cop, i continua sent inconfusible.

Quan anava amb el cotxe, camí de Caldes de Malavella, ha vist una noia jove i sola fent autoestop, i no s’ho ha pensat dues vegades. Ho troba una pràctica perillosa i sempre que veu noies aparentment vulnerables les recull per salvar-les de convertir-se en les tristes protagonistes del canal sensacionalista de successos. Són tants els bojos solts pel món, i tantes les caputxetes ingènues… tot i així, li ha semblat sentir el tecleig d’un mòbil. Ja li agrada que no es fiï d’ell. “Perquè mai se sap qui et pots trobar”. És la vessant altruista d’un dirigent del món de la construcció, beneficiat pel màgic boom d’aquell mercat. Les cases de la costa eren fàcils i gratificants de col·locar, i en pocs anys les vendes han pujat com l’escuma que esclata al peu dels xalets.

Ara és un home benestant, amb parella estable des de fa deu anys i un fill des de fa cinc, la comunitat de veïns el respecta. Els fonaments de la seva vida són sòlids, però s’han aixecat sobre arenes movedisses que creia en calma.

Ara un tros del seu passat pica a la porta i ocupa ni més ni menys que el seient de copilot del seu BMW gris perla, amb la cadireta del Víctor darrere. Merda, merda, merda.

Un matrimoni precipitat per una nòvia embarassada, un pis de lloguer, una nena pèl-roja de nom estrany. I una certesa d’infelicitat, i una fuga cap a un altre lloc. I una nova vida, amagat de tot allò anterior. I ara, la nena (que ara segons els seus càlculs té divuit anys) seu al seu costat, totalment aliena a la frenesia interna del seu pare, aclaparat per les circumstàncies.

Ella, és clar, no sap res. El mira, ingènua, i ara és la Dina que dóna conversa mentre ell cada cop es va encongint més. Ell l’espia per saber en què s’ha convertit. Va des de les sandàlies castigades, passant per uns pantalons curts vells, una samarreta verda de tirants (aparentment de confecció pròpia, per les tisorades) fins a l’embullat monyo pèl-roig que la corona. Carreteja una motxilla immensa i amb pinta d’haver-les passat de tots colors. Les faccions són harmonioses i esquitxades de pigues: hi veu la seva mare quan tenia vint anys, ara ho sap. S’ha inquietat al ser-li vagament familiar el rostre.

Ara sent curiositat per conèixer el camí que ha seguit des que ell va marxar. Òbviament, ella no sospita res, i ell no li pensa revelar la veritat. Que quedi tot com una broma amarga que li ha deparat el destí, potser perquè feia massa temps que s’havia acomodat dins una vida estable i sense remordiments.

Fent un esforç per aconseguir que li veu soni natural i sense apartar la vista de la carretera, pregunta.

– I per cert, Dina- pronunciar el nom li deixa un regust antic a la boca. Les imatges se succeeixen vertiginosament dins el seu cap-, què estudies?

La noia va deixar anar un esbufec a mig camí d’una rialla, premsant els llavis.

– Ui, diguem-ne que jo i els estudis no som millors amics.

Ell dibuixa una cara de preocupació moderada, com si ella realment es tractés d’una noia que acaba de conèixer i li diu, amb to de retret en tan que adult que considera l’educació com a pilar fonamental per no acabar feta una perdulària:

– I això?

Ella rememora, alçant una cella, que es perd en el garbuix vermell.

– Bbé, diguem-ne que a tercer d’ESO em van expulsar de l’institut per passar maria als de segon i que ja no vaig posar els peus a cap més.

Ell, inconscient, s’indigna. No hi té dret però ho fa. Si li hagués fet de pare, no ho hauria permès. En què caram pensava la Núria?

– I la teva mare, no hi tenia res a dir?- li surt inconscientment, el més natural és preguntar per tots dos, però considera un excés de cinisme preguntar-li a la seva filla pel seu pare.

La Dina premsa els llavis, en somriure amarg però terriblement despreocupat.

– S’havia suïcidat poc abans, difícil que pogués dir-me res.

Això l’agafa per sorpresa. Fa una frenada brusca a pocs centímetres d’una furgoneta que fa que els dos es sacsegin cap endavant molt violentament. L’horror li tenalla la respiració, les ungles clavades al volant, l’expressió crispada. La Dina li treu importància.

– Si, ja, un merder. Tot va començar a torçar-se quan l’inútil del meu pare va marxar. Jo tenia uns quatre anys i fins i tot jo me’n vaig adonar.

Ell empassa saliva amb dificultat, però el que té és l’ànima resseca. I remordiments, remordiments, remordiments. Ja sense preocupar-se del distanciament fingit:

– I llavors, què se’n va fer de tu?

– Bé, passes a tutela estatal, famílies d’acollida (no en vaig suportar cap ni ells a mi) i ara vago per aquí, per allà… tot seria més fàcil si no m’hagués enganxat al cavall, però en fi –es frega els braços i gira el cap-. Ei, que em pots deixar aquí, ja hem arribat.

Ell no pot ni articular paraula, si diu alguna cosa se li trencarà la veu. Tremola del fàstic que es fa. Mira de reüll la cadireta del Víctor, buida però present, i pensa en l’Helena que ha de venir. Quin pare més repugnant que tenen. I que egoista. Pobre Núria. Sempre havia aconseguit fer-lo riure. La primera noia que va estimar de debò, tan jove, i guapa, i llesta. L’havia espatllada amb els anys i l’havia matada fugint i deixant-la amb aquella filla, aquesta noia, que ara va pel món sense rumb ni futur. Dues vides a canvi de la seva. Si pogués tornar enrere ho faria. Veuria desaparèixer el BMW, el Víctor, la feina, la Helena, la Sònia, la seva casa de dos pisos i piscina, tota la seva vida en definitiva, per no condemnar a ningú que no fos ell mateix. Ara ho pensa, el sabor a glòria se li ha tornat cendres a la boca. Ell que pensava que ho podria oblidar, que havia redreçat correctament la seva vida, que la Núria tampoc l’havia buscat, és clar que no, era massa orgullosa per fer una cosa així, però creia que hauria estat capaç de tirar endavant si més no per la Dina, i ara tot se li girava en contra i el feia mirar el que havia considerat triomf com la baixesa més indigna.

Ara podria explicar-li tot, dir que és el seu pare, que entendrà si no vol saber res d’ell però que li permeti passar-li diners, o internar-la a algun centre de desintoxicació, o el que sigui, intentar-ho arreglar. Però es reconeix massa covard per llegir odi en aquests ulls grisos que són seus, massa dèbil per intentar refer una cosa que sap irrecuperable. Per segona vegada en aquesta vida, la deixa a la seva sort. Si se li pot dir així. Menjat d’angoixa i culpabilitat, aconsegueix articular amb un fil de veu:

– Bé, doncs… no ha estat res. Cuida’t, Dina.

Ella el saluda aixecant el braç, ell s’esforça per no mirar les punxades.

– Apa, moltes gràcies. Que vagi bé!

I tanca la porta. Aquesta vegada, ha estat ella. S’allunya amb la seva motxilla, la seva dissort i la seva ignorància. No és conscient de l’ensorrament que té lloc a l’altra banda de la porta del BMW gris perla. Ell plora, histèric, encara agafat al volant, amb les mans contretes. Sacseja les espatlles desesperadament, crida per com se li esquinça l’ànima. Romandrà així prop de dues hores, fins que s’assereni suficient com per poder conduir.

*

La Dina, així que s’ha girat, ha fet esforços per no riure. Pobre imbècil. L’ha reconegut gairebé des del primer moment. L’única foto que té d’ell és una polaroid on l’està agafant, quan devia tenir un parell d’anys. I surt la piga, la piga de la mà. Entre això i la cara de pànic mal dissimulada quan ha sentit ‘Dina’ n’ha tingut més que suficient.

No li guarda rancor; de fet, gens. Les punxades de la heroïna són una vacuna, l’expulsió de l’institut, una mentida, i el suïcidi de la seva mare la seva venjança. Es va tornar a casar al cap de dos anys amb un home de veritat que li ha fet de pare tots aquests anys, al que estima i admira (a diferència de). Amb matrícula d’honor al Batxillerat, aquest setembre començarà a fer Ciències Polítiques, amb el primer any gratuït, és clar. No, no li guarda rancor. L’únic infeliç ara és ell.