Agost 22, 2010

– Els importaria repetir-me els motius que els duen a l’adopció?

Ell tenia el nas gros, ella la boca de cavall.

– Som lletjos.

– No volem cometre l’error dels nostres pares, la pobra criatura no té per què carregar amb els nostres gens. Volem que sigui feliç, sap?

L’assistent se’ls va mirar, primer a un, després a l’altre.

– Són conscients que la bellesa física no garanteix res, oi?

Un moment de silenci va precedir les rialles que es van perllongar durant uns minuts. L’assistent es va eixugar la llagrimeta mentre els allargava el full.

– Signin aquí si us plau… oh, quin moment.

*

· zugzwang ·

Agost 6, 2010

Amb els moviments calculats, els dos exèrcits es van alineant simultàniament. Encarant-se, com cada diumenge, sobre el camp de batalla immaculat. Soldats d’ivori i banús, i cavalls, i torres, i reis i reines. Vells enemics des de fa deu anys, avui s’enfronten un altre cop. Quan en Marc doni per començat l’enfrontament pitjant un dels pius del doble rellotge, en les properes dues (o tres, i fins i tot a vegades quatre) hores només se sentirà el soroll sec de les peces avançant, apilant-se ja cadàvers dins la capsa i el tic-tac persistent, jutge inexorable de la guerra sense sang. En Toni, sempre des del bàndol blanc, avança un peó.

El Toni creua el carrer pel pas de zebra. Arribat a aquest punt, ja se li accelera una mica la respiració. És un barri allunyat, en una zona poc transitada, en un cafè gairebé desert. Observa les cares de la gent, i comprova satisfet que no n’hi ha cap de coneguda. Mentre esquiva unes tanques d’obres, consulta nerviós el rellotge: com sempre, arribarà el primer i s’haurà d’esperar mirant el quadre de les roses grogues que hi ha a la paret del fons.

Els primers moviments són iguals de mesurats que la resta. En Marc avança un altre peó per donar sortida a l’alfil. Mai ataca de bones a primeres, només quan ho ha observat tot detingudament i ha resolt que no hi perd res. De moment, es concentra en les peces i sobretot en l’expressió d’en Toni, que està totalment absort. Pitja el rellotge i el temps comença a córrer en contra el seu contrincant. Aquest respon posant la dama blanca en joc.

Arriba tensa i mirant a banda i banda, mai s’hi ha acabat d’acostumar. Recorre el llarg cafè i arriba a la taula del fons, amb un somriure als llavis i una excusa a la punta de la llengua. En Toni no la deixa parlar i li fa un petó, pensant que d’esperar sempre se’n treu una cosa bona. Li treu les ulleres de sol i li pentina un floc ros i rebel del serrell.

– No tens remei, Abril.

Mica en mica, el joc comença a cobrar-se les primeres víctimes: alfils desprevinguts, peons estoics, cavalls sacrificats. Malgrat començar encarats, quan moren corren el mateix destí: la capsa que s’obrirà el proper diumenge. En Marc acaba de fer-li un regal, una torre descoberta. En Toni prepara l’ariet.

– És una tonteria, però vaig pensar que et faria il·lusió –diu ell mentre li allarga un paquetet de vellut negre. Ella protesta.

– Toni, ja saps que no cal i que no m’ho puc posar així com…

– Ja, ja sé que no cal, per això t’ho dono. Obre’l.

Una joia senzilla però elegant. Una llàgrima de robí en jaç de plata, enfilat per una llarga i fina cadena. Sempre ha sabut triar les joies. A ella se li il·lumina la cara. Ell somriu.

– Celebro que t’agradi- i li fa un altre petó.

En Toni es permet un somriure callat. Les peces negres cada vegada són menys al tauler i més dins la capsa. Aquell dia està particularment inspirat, i en Marc inusitadament distret.

Fa anys que això dura, amb l’emoció continguda de la clandestinitat. En Marc viu convençut que els dissabtes l’Abril va al curs de dansa contemporània i que en Toni (com a bon pare divorciat) duu al cinema els seus dos fills, mentre intenta no pensar en la Irene, de la qual encara n’està enamorat. Ell, per la seva banda, aprofita per dedicar-se al seu hobbie, la botànica. Quan l’Abril torna, l’espera sempre amb una flor al gerro d’obsidiana del menjador: un lliri, una gardènia, a vegades una dàlia. La setmana anterior, però, va ser una rosa groga.

En Toni es va animant, menja l’últim cavall d’en Marc.

Mai li havia deixat cap rosa.

En Marc respira fons.

Groga.

En Toni torna a caure dins la trampa. Golafre, fa desaparèixer una torre.

Té moltes espines, li va dir ella.

I en Marc somriu. Hi ha caigut de quatre grapes.

A vegades passa, diu ell, mirant l’infinit.

La torre creua, implacable, tot el tauler.

Ella riu, nerviosa.

Acorrala el rei.

– Escac.

No passa res, és preciosa igualment. Ell la mira de fit a fit.

En Toni es veu obligat a sacrificar la reina. Remuga en veu baixa.

Sí que ho és.

Ara veu on s’ha ficat, sense adonar-se’n. Sap que està perdut.

I llavors és quan en Marc es furga la butxaca.

I sobre la taula repica una joia senzilla però elegant. Una llàgrima de robí en jaç de plata, enfilat per una llarga i fina cadena.

– Escac i mat.

Marc…

L’únic que queda és el tic-tac del rellotge.

*

· Dina ·

Març 8, 2010

L’autoestopista

Fa deu minuts que la Dina camina pel marge de la carretera, carregant la motxilla que és més gran que ella i amb el sol picant fort. De tant en tant, para i alça la mà, mirant-se els cotxes que passen. Ja n’han parat tres, però el primer no anava cap a Girona i els altres dos s’han disputat el Guinness a la mirada més bavosa de l’any. Ha continuat caminant sense dir res ni fer cas de les botzines.

No és la primera vegada que fa autoestop. Busca, en la distància i amb el sol del migdia fent-li entretancar els ulls, cotxes ocupats per parelles d’edat avançada amb aspecte de casats: les probabilitats que et reculli un sonat psicòtic es redueixen dràsticament si té una dona per la que guardar les aparences. És clar que hi ha el Dios los cría y ellos se juntan, però prefereix no pensar-hi.

No és que sigui partidària de fer autoestop sola, però l’autobús fins a Barcelona és un atracament. Així que va cap a Girona per colar-se al tren fins a Arc de Triomf i afegir-se a la pràctica d’aquest esport nacional.

Decideix seure sobre la motxilla per mirar de cara els cotxes que vénen. Al divisar un BMW amb un home d’aspecte serè i (ah, perfecte) una cadireta de nen al seient del darrere, s’alça decidida i aixeca la mà. El cotxe, tal i com espera la Dina, minora la velocitat i para al seu costat. Baixa la finestreta.

– Hola, cap a on vas? – té una veu greu i lleugerament raspada. A la mà esquerra, posada a damunt el volant, hi lluu una piga grossa i una discreta aliança de casament. Bingo.  A la cara brilla un somriure blanc radioactiu de presentador de televisió. ‘Fundes’, pensa la Dina.

– Cap a Girona. Et ve de camí? – el tuteja conscientment, ja que la formalitat del vostè la troba un costum atàvic i fossilitzant. Hi ha gent gran que la considera una ofensa, i aquest home conserva un aspecte juvenil.

– Bé, es podria dir que sí – assenteix l’home després de sacsejar el cap en mig somriure. És una manera de donar a entendre que m’està fent un favor, conclou ella. Ell li obre la porta, ella encabeix la immensa motxilla (‘Pots deixar-ho a darrere si…’ ‘No, no, gràcies’) entre els seus peus i s’acomoda, buscant discretament el mòbil.

– Doncs moltes gràcies –la Dina ofereix el seu millor somriure-. La veritat és que ara amb aquesta calor… caminar a ple sol no ve gaire de gust.

Mentre ell assenteix i fa un comentari estàndard, la Dina tecleja sense mirar ‘Ei, he pujat a un bmw, estic bé. T’aniré fent perdudes’. Enviat.

L’home posa una emissora de jazz. La Dina mou lleument el cap al ritme del saxo, aprovant-ho tàcitament.

– I, d’on véns? De Palamós?

– Sí, he passat uns dies a casa una amiga. Ara torno cap a Barcelona.

– No era a…?

– Sí, però a Girona agafaré el tren. El bus és massa car.

– Sempre s’aprofiten. Doncs heu tingut sort, perquè aquests dies a Palamós ha fet un temps esplèndid. Fa un mes, feia un temps d’aquell fred i estrany que no acabes mai de saber si…

La Dina el deixa portar aquesta conversa model ascensor mentre assenteix cada deu segons i va analitzant-lo. Va ben vestit però informal, ara li explica que treballa al sector de la construcció. Té les faccions dures, suavitzades pel somriure crònic i uns amables ulls gris fosc, emmarcats per subtils potes de gall. Li calcula uns quaranta-cinc ben portats. Sense deixar de parlar, li fa una perduda a la Júlia.

Ara ell li fa referències al nen. Sí, el Víctor ara està amb una febrada impressionant, d’aquesta que només agafen els nens a l’estiu. No, no en té més però potser la seva dona està embarassada un altre cop. Qui sap, potser una nena.

– I això… tu com et dius? – ‘La temuda pregunta.’

– Dina.

– Tina? – ell entretanca els ulls sense deixar de mirar la carretera.

– Dina, Dina. –recorre al recurs habitual-. Com Dinamarca.

– Ah! Dina?

– Sí – s’afanya a explicar-se.- És un nom bíblic. La única filla entre la tira de fills de…

– Jacob.

Se’l mira, lleument sorpresa. No forma part de la cultura general del ciutadà mitjà. De fet, és una frikada com un piano.

– Sí, això. No sé què li va picar a la meva mare, però mira.

– Home, és original. – ‘La temuda resposta’.

– Fina manera de dir ‘rar’.

Riu, una mica nerviós. Repica amb els dits al volant.

– Bé, si és una nena, tinc al cap Helena.

– Benaurats aquells de pares normals, perquè mai hauran de repetir el seu nom quan es presentin. Helena està bé.

– Sí, bé, a mi m’agrada –agafa una rotonda-. Vol dir ‘resplendent’.

*

Fa una estona que ell es regira, nerviós. Pèl-roges n’hi ha poques, que es diguin Dina, només una. Espia dissimuladament. Sí. Ella es mossega distretament les ungles mentre mira el paisatge i no se n’adona. Aquests ulls gris fosc, aquest nas arromangat, aquesta cabellera color vi. I aquest maleït nom. Han passat catorze anys des que la va veure per últim cop, i continua sent inconfusible.

Quan anava amb el cotxe, camí de Caldes de Malavella, ha vist una noia jove i sola fent autoestop, i no s’ho ha pensat dues vegades. Ho troba una pràctica perillosa i sempre que veu noies aparentment vulnerables les recull per salvar-les de convertir-se en les tristes protagonistes del canal sensacionalista de successos. Són tants els bojos solts pel món, i tantes les caputxetes ingènues… tot i així, li ha semblat sentir el tecleig d’un mòbil. Ja li agrada que no es fiï d’ell. “Perquè mai se sap qui et pots trobar”. És la vessant altruista d’un dirigent del món de la construcció, beneficiat pel màgic boom d’aquell mercat. Les cases de la costa eren fàcils i gratificants de col·locar, i en pocs anys les vendes han pujat com l’escuma que esclata al peu dels xalets.

Ara és un home benestant, amb parella estable des de fa deu anys i un fill des de fa cinc, la comunitat de veïns el respecta. Els fonaments de la seva vida són sòlids, però s’han aixecat sobre arenes movedisses que creia en calma.

Ara un tros del seu passat pica a la porta i ocupa ni més ni menys que el seient de copilot del seu BMW gris perla, amb la cadireta del Víctor darrere. Merda, merda, merda.

Un matrimoni precipitat per una nòvia embarassada, un pis de lloguer, una nena pèl-roja de nom estrany. I una certesa d’infelicitat, i una fuga cap a un altre lloc. I una nova vida, amagat de tot allò anterior. I ara, la nena (que ara segons els seus càlculs té divuit anys) seu al seu costat, totalment aliena a la frenesia interna del seu pare, aclaparat per les circumstàncies.

Ella, és clar, no sap res. El mira, ingènua, i ara és la Dina que dóna conversa mentre ell cada cop es va encongint més. Ell l’espia per saber en què s’ha convertit. Va des de les sandàlies castigades, passant per uns pantalons curts vells, una samarreta verda de tirants (aparentment de confecció pròpia, per les tisorades) fins a l’embullat monyo pèl-roig que la corona. Carreteja una motxilla immensa i amb pinta d’haver-les passat de tots colors. Les faccions són harmonioses i esquitxades de pigues: hi veu la seva mare quan tenia vint anys, ara ho sap. S’ha inquietat al ser-li vagament familiar el rostre.

Ara sent curiositat per conèixer el camí que ha seguit des que ell va marxar. Òbviament, ella no sospita res, i ell no li pensa revelar la veritat. Que quedi tot com una broma amarga que li ha deparat el destí, potser perquè feia massa temps que s’havia acomodat dins una vida estable i sense remordiments.

Fent un esforç per aconseguir que li veu soni natural i sense apartar la vista de la carretera, pregunta.

– I per cert, Dina- pronunciar el nom li deixa un regust antic a la boca. Les imatges se succeeixen vertiginosament dins el seu cap-, què estudies?

La noia va deixar anar un esbufec a mig camí d’una rialla, premsant els llavis.

– Ui, diguem-ne que jo i els estudis no som millors amics.

Ell dibuixa una cara de preocupació moderada, com si ella realment es tractés d’una noia que acaba de conèixer i li diu, amb to de retret en tan que adult que considera l’educació com a pilar fonamental per no acabar feta una perdulària:

– I això?

Ella rememora, alçant una cella, que es perd en el garbuix vermell.

– Bbé, diguem-ne que a tercer d’ESO em van expulsar de l’institut per passar maria als de segon i que ja no vaig posar els peus a cap més.

Ell, inconscient, s’indigna. No hi té dret però ho fa. Si li hagués fet de pare, no ho hauria permès. En què caram pensava la Núria?

– I la teva mare, no hi tenia res a dir?- li surt inconscientment, el més natural és preguntar per tots dos, però considera un excés de cinisme preguntar-li a la seva filla pel seu pare.

La Dina premsa els llavis, en somriure amarg però terriblement despreocupat.

– S’havia suïcidat poc abans, difícil que pogués dir-me res.

Això l’agafa per sorpresa. Fa una frenada brusca a pocs centímetres d’una furgoneta que fa que els dos es sacsegin cap endavant molt violentament. L’horror li tenalla la respiració, les ungles clavades al volant, l’expressió crispada. La Dina li treu importància.

– Si, ja, un merder. Tot va començar a torçar-se quan l’inútil del meu pare va marxar. Jo tenia uns quatre anys i fins i tot jo me’n vaig adonar.

Ell empassa saliva amb dificultat, però el que té és l’ànima resseca. I remordiments, remordiments, remordiments. Ja sense preocupar-se del distanciament fingit:

– I llavors, què se’n va fer de tu?

– Bé, passes a tutela estatal, famílies d’acollida (no en vaig suportar cap ni ells a mi) i ara vago per aquí, per allà… tot seria més fàcil si no m’hagués enganxat al cavall, però en fi –es frega els braços i gira el cap-. Ei, que em pots deixar aquí, ja hem arribat.

Ell no pot ni articular paraula, si diu alguna cosa se li trencarà la veu. Tremola del fàstic que es fa. Mira de reüll la cadireta del Víctor, buida però present, i pensa en l’Helena que ha de venir. Quin pare més repugnant que tenen. I que egoista. Pobre Núria. Sempre havia aconseguit fer-lo riure. La primera noia que va estimar de debò, tan jove, i guapa, i llesta. L’havia espatllada amb els anys i l’havia matada fugint i deixant-la amb aquella filla, aquesta noia, que ara va pel món sense rumb ni futur. Dues vides a canvi de la seva. Si pogués tornar enrere ho faria. Veuria desaparèixer el BMW, el Víctor, la feina, la Helena, la Sònia, la seva casa de dos pisos i piscina, tota la seva vida en definitiva, per no condemnar a ningú que no fos ell mateix. Ara ho pensa, el sabor a glòria se li ha tornat cendres a la boca. Ell que pensava que ho podria oblidar, que havia redreçat correctament la seva vida, que la Núria tampoc l’havia buscat, és clar que no, era massa orgullosa per fer una cosa així, però creia que hauria estat capaç de tirar endavant si més no per la Dina, i ara tot se li girava en contra i el feia mirar el que havia considerat triomf com la baixesa més indigna.

Ara podria explicar-li tot, dir que és el seu pare, que entendrà si no vol saber res d’ell però que li permeti passar-li diners, o internar-la a algun centre de desintoxicació, o el que sigui, intentar-ho arreglar. Però es reconeix massa covard per llegir odi en aquests ulls grisos que són seus, massa dèbil per intentar refer una cosa que sap irrecuperable. Per segona vegada en aquesta vida, la deixa a la seva sort. Si se li pot dir així. Menjat d’angoixa i culpabilitat, aconsegueix articular amb un fil de veu:

– Bé, doncs… no ha estat res. Cuida’t, Dina.

Ella el saluda aixecant el braç, ell s’esforça per no mirar les punxades.

– Apa, moltes gràcies. Que vagi bé!

I tanca la porta. Aquesta vegada, ha estat ella. S’allunya amb la seva motxilla, la seva dissort i la seva ignorància. No és conscient de l’ensorrament que té lloc a l’altra banda de la porta del BMW gris perla. Ell plora, histèric, encara agafat al volant, amb les mans contretes. Sacseja les espatlles desesperadament, crida per com se li esquinça l’ànima. Romandrà així prop de dues hores, fins que s’assereni suficient com per poder conduir.

*

La Dina, així que s’ha girat, ha fet esforços per no riure. Pobre imbècil. L’ha reconegut gairebé des del primer moment. L’única foto que té d’ell és una polaroid on l’està agafant, quan devia tenir un parell d’anys. I surt la piga, la piga de la mà. Entre això i la cara de pànic mal dissimulada quan ha sentit ‘Dina’ n’ha tingut més que suficient.

No li guarda rancor; de fet, gens. Les punxades de la heroïna són una vacuna, l’expulsió de l’institut, una mentida, i el suïcidi de la seva mare la seva venjança. Es va tornar a casar al cap de dos anys amb un home de veritat que li ha fet de pare tots aquests anys, al que estima i admira (a diferència de). Amb matrícula d’honor al Batxillerat, aquest setembre començarà a fer Ciències Polítiques, amb el primer any gratuït, és clar. No, no li guarda rancor. L’únic infeliç ara és ell.

· dos ·

Desembre 3, 2009

Quasi les veig:

entre les branques riuen

les fades boges.

*

· u ·

Desembre 2, 2009

Resplendents, freds,

els estels murmurants

de dins el riu.

*

traços

Desembre 1, 2009

El vol sostingut i sincopat d’una fulla de plataner.

El tentineig feliç i irregular d’un nen de mesos.

La quietud desfilant d’una vella en cadira de rodes.

*

Passeig de Sant Joan, 09/09/09

Venezia

Setembre 6, 2008

Mira-les bé, que sornegueres.

 

Pots sentir el batec sord dels canals,

Solcar-los amb gòndoles de nit i boira,

Descabdellar somnis pel cor laberíntic dels carrerons,

Admirar l’altivesa decadent d’allò arrelat al mar.

Endevinar ulls felins en les lluïssors del vidre fos,

Intuir els segles i segles d’història

Teixits al so d’un acordió zíngar.

 

Però mai sabràs el secret,

De les màscares de Venècia.

 

*

 

a reformar

Agost 15, 2008

I diu la Bíblia que Déu, atansant-se a Eva, li digué:

         – Estic molt content que tu i Adam sigueu tan feliços aquí al paradís. De fet, sou l’orgull de la meva creació. Però així com jo us he creat a vosaltres, no puc fer-ne més: us haureu de crear vosaltres els descendents, que això de treballar amb fang és poc apropiat per un déu monoteista.

         – I això, exactament com s’hauria de fer? Ens posem a modelar els nostres fills?

Déu va estossegar, incòmode.

         – Bé, no exactament. Com que aquest text serà citat fins a l’avorriment en la posteritat, no es pot incloure així com així cap detall obscè, per tant em limitaré a dir-te que observis la resta d’animals del paradís, que ja han captat la idea.

         – Molt bé, d’acord. I aquests descendents tindran descendents, i aquests més, i aquests encara més?

         – Doncs sí, així és com va la cosa de la multiplicació de l’espècie. Però com que sóc omnipotent i etern i tot això, t’hauria de confessar un petit detall: la vostra és una espècie fratricida.

         – Perdó?

         – Ara t’ho explico.

Déu se’n va anar un segon i va tornar amb un llibre immens, tant gran que només Ell l’havia pogut fer. Eva s’ho mirava, encuriosida. Déu va treure unes ulleres de llegir, es va llepar el dit anular i va començar a passar pàgines del pròleg fins que es va aturar un instant.

         – Mira, ara anem per aquí.

         – Com, que anem per aquí?

Eva va allargar el cap, tractant de llegir els estranys símbols escrits. Ho va deixar estar al cap d’uns segons. Assenyalant-ho, preguntà:

         – Què hi posa?

Déu llegí en veu alta:

         – “Eva va allargar el cap, tractant de llegir els estranys símbols escrits. Conscient de la pròpia limitació, ho va deixar estar al cap d’uns segons”.

Déu va aclarir:

         – Em permeto apunts propis.

– Per què surto amb fulles de parra?

Déu va fer veure que no l’havia sentida i continuava passant fulls, de tant en tant aturant-se i somrient per a ell mateix (Ai, Sodoma, quines coses em fas fer). Eva restava dreta, pensativa.

         – I tot això és el que passarà d’aquí un temps?

         – Sí. Tot això és la història completa de la humanitat, és a dir, de la teva descendència.

 

Passa pàgina.  La Guerra dels Cent Anys. Passa pàgina. Les fogueres de la Inquisició. Passa pàgina. Les Guerres Mundials. L’Holocaust. La destrucció del planeta. El suc de taronja a base de concentrat.

         – Prou! – Eva estava horroritzada.

Va tancar el llibre de cop, fent un soroll sec i sord.       

         – Això més que la història completa de la humanitat, sembla una llista de desgràcies. Els meus fills es dedicaran a matar-se?

         – En part sí. És una cosa curiosa, no hi ha cap altre animal d’obra meva que es dediqui a autoexterminar-se l’espècie, però és així.

         – Llavors no té cap mena de sentit engendrar tant de patiment.

         – Pensa que si està escrit, és que n’hi trobaràs tard o d’hora.

         – Acabaré accedint?

         – És que encara no t’he ensenyat la part bona. – agafant el feixuc llibre, l’obre per les pàgines assenyalades amb post-its fosforescents.- Mira.

 

Les set meravelles del Món Antic. Les pintures de Botticelli. Nostra Senyora de París. La Cinquena Simfonia de Beethoven. Els poemes de Pablo Neruda. La migdiada.

 

Eva acariciava les pàgines del llibre, hipnotitzada.

         – I totes aquestes meravelles són obra dels meus fills?

Déu assentí, orgullós per la part que li corresponia.

         – A les teves mans està desencadenar tant de patiment i tanta bellesa. Només a les teves, Eva.

         – Però és una decisió massa transcendental com per prendre-la a la lleugera. No sé si puc triar, o si tinc el dret, només pel fet de ser la primera.

         – Cal dir que la immensa majoria de les coses que decantarien la balança cap al sí, no poden ser transcrites als llibres.

         – Com?

         – Com has vist, l’ésser humà pot ser capaç de construir o destruir. També és capaç de ser molt feliç, de fundar grans ciutats, de remeiar grans injustícies, d’elevar la grandesa de la seva espècie fins a cims insospitats. Pensa-hi.

 

Al cap de molts dies de reflexió, Eva anà a trobar Déu, que s’estava delectant amb la seva última creació: una hamaca. Ell alça la vista.

         – I doncs?

Eva respirà fons.

         – Ja ho he decidit.

         – Sí?

         – Els donarem una oportunitat.

Déu rigué, alleujat. Allargà la mà.

         – Me n’alegro, filla meva. Donem, doncs, la Història de la Humanitat per començada.

Eva estossegà.

         – No tant de pressa.

Déu parpellejà, perplex.

         – Això del ‘Pariràs amb dolor’ no m’agrada com sona. Jo mossegaré la poma i tu em faràs fora d’aquí, però m’avançaràs l’epidural uns quants milers d’anys.

Resignat, Déu acceptà.

I van encaixar les mans, a la fi.

 

*

Juliol 13, 2008

– Sé que, encara que obris els ulls, és com si els tinguessis closos en la més absoluta obscuritat. Per tu, cada dia és un viatge a les palpentes, i tot és incert. Pots palpar la pedra, però no els turons, l’horitzó o la posta de sol. Malgrat tot…

 

 

I si et digués que els núvols es desfan lentament, que inexorablement s’estiren?

I si et digués que aquí, asseguda a l’ampit, veig les muntanyes que s’alcen, altives?

I si et digués que algun arbre encara és de foc, record d’una tardor esvaïda?

I si et digués que el riu baixa esplendorós, degotant argent i fent brotar la riba?

Si t’ho digués, ho veuries? Si t’ho digués, podries veure aquesta vall infinita?

 

 

– No calen paraules. La meva vista és morta, però els sons em revelen tot el que tu em dius abans que pronunciïs res. Escoltant ho puc veure. Tot això que m’has dit ja ho sé…

 

He sentit l’agonia del núvol, he sentit com exhala l’últim sospir, i moria…

He sentit la veu de les muntanyes, he sentit com ressona l’eco, com aquest palpita…

He sentit l’arbre en flames, he sentit les fulles roges quan el vent les acaricia…

He sentit el riu lluent, el seu etern murmuri, com una rialla mig adormida…

 

Si ho veiés, em creuries? Puc sentir perfectament el lleuger bategar de la vida.

 

 

*

Juliol 1, 2008

La Rosa talla cuidadosament el pa, acabat de sortir del forn. Un rajolí d’oli, quatre rodanxes de formatge i dues de pernil dolç, com li agrada a la Marina. L’embolica en paper de cuina (l’altre dia va venir de l’escola dient que el paper d’alumini era dolent, en altres paraules, no biodegradable) i el posa dins una bosseta de plàstic. Prepara l’entrepà per la seva filla cada dia amb la mateixa dedicació i perfeccionisme. Un cop el té llest, el posa dins la bossa i s’encamina cap a l’escola.

 

Mira la gent, el carrer, el cel. Avui fa un bon dia. Només veu gent gran: falten encara deu minuts perquè els nens surtin de l’escola. Com un formiguer organitzat, poc a poc tots els pares van sortint de casa seva per reunir-se al punt de trobada. Es mira compassiva la gent del barri que no té fills: no poden comprendre com l’omple a ella aquest ritual diari. Xiula una antiga tonada mentre passa per davant d’un cinema on anuncien una pel·lícula infantil. Una tarda hi podria anar amb la Marina. Sempre gaudeix al cinema, es posa dins la pel·lícula i riu i plora molt sincera. Dies després, continua parlant dels personatges i situacions.

 

Sortir de casa la posa de bon humor, li aireja les idees, li renova la sang. Camina a pas decidit i amb l’emoció continguda: no ho pot evitar, el moment en què abraça la seva filla i aquesta li explica com li ha anat el dia és l’estona que està esperant des que es lleva.

 

La Marina té set anys, el cabell castany de la seva mare i els encantadors ulls verds del seu pare (‘Era l’únic que tenia d’encantador’, pensa la dona). Té un somriure gran i innocent, com tots els nens a aquesta edat, ara mateix marcat per una absència frontal: li va caure una dent fa dues setmanes. La Rosa va deixar-li una moneda sota el coixí mentre dormia plàcidament, procurant no despertar-la.


Ja està arribant a l’escola, entreveu el terrat de l’edifici. “Sempre m’ha agradat aquest lloc”, pensa. “Des d’abans que nasqués la nena, ja sabia que la portaria aquí”. Sobretot, li agradaven els jardins que hi havia. També li agradaven a la Marina, que, com li explicava cada dia, hi juga durant totes les hores de pati, i hi té un taronger amic seu. “Tendra infància”, se somriu. “Són tot amor per dins”. Va recordar que quan ella era petita també va estimar un arbre, i li parlava quan era dalt, entre les fulles verdes i els ulls morats de les figues que la miraven, plens d’afecte.

 

Arriba davant la reixa, on estan ja congregats la resta de pares. Sap com es diuen perquè aquest ja és el quart any que els veu de dilluns a divendres a les cinc menys cinc de la tarda, però mai s’ha fet amiga de cap d’ells. La defugen i l’esquiven, alguns discrets, d’altres no tant. S’enduen ràpid els seus fills quan els pregunta com els ha anat el dia o els comenta que porten una motxilla molt bonica. Els pares han contagiat la por als seus fills, que la miren amb uns ulls plens de recel. Però, de fet, a ella li és igual. Perquè ja veu la Marina baixar per les escales, amb el clotet a les galtes i el somriure foradat.  El dia se li fa més radiant, molt més.

 

L’abraça, li fa el joc de fer-li endevinar en quina mà du l’entrepà, li fa un petó a la galta. Els nens la miren, els pares els estiren per portar-los cap a casa. No és nou l’espectacle, fa temps que ho veuen. Ella també s’ha acostumat a la reacció dels altres, i tant li fa. L’agafa de la mà i totes dues s’encaminen cap a casa.  Els altres queden murmurant a les seves esquenes.

 

            – De debò es pensa que té una filla?

            – N’està convençudíssima. Ella la veu, li parla, l’abraça… des que l’Andreu va començar P-3, la ve a buscar cada dia. Mai falta.

            – Pobra dona.

            – Un avortament mal superat, pel que es veu.

 

*