Juliol 13, 2008

– Sé que, encara que obris els ulls, és com si els tinguessis closos en la més absoluta obscuritat. Per tu, cada dia és un viatge a les palpentes, i tot és incert. Pots palpar la pedra, però no els turons, l’horitzó o la posta de sol. Malgrat tot…

 

 

I si et digués que els núvols es desfan lentament, que inexorablement s’estiren?

I si et digués que aquí, asseguda a l’ampit, veig les muntanyes que s’alcen, altives?

I si et digués que algun arbre encara és de foc, record d’una tardor esvaïda?

I si et digués que el riu baixa esplendorós, degotant argent i fent brotar la riba?

Si t’ho digués, ho veuries? Si t’ho digués, podries veure aquesta vall infinita?

 

 

– No calen paraules. La meva vista és morta, però els sons em revelen tot el que tu em dius abans que pronunciïs res. Escoltant ho puc veure. Tot això que m’has dit ja ho sé…

 

He sentit l’agonia del núvol, he sentit com exhala l’últim sospir, i moria…

He sentit la veu de les muntanyes, he sentit com ressona l’eco, com aquest palpita…

He sentit l’arbre en flames, he sentit les fulles roges quan el vent les acaricia…

He sentit el riu lluent, el seu etern murmuri, com una rialla mig adormida…

 

Si ho veiés, em creuries? Puc sentir perfectament el lleuger bategar de la vida.

 

 

*

Anuncis

Juliol 1, 2008

La Rosa talla cuidadosament el pa, acabat de sortir del forn. Un rajolí d’oli, quatre rodanxes de formatge i dues de pernil dolç, com li agrada a la Marina. L’embolica en paper de cuina (l’altre dia va venir de l’escola dient que el paper d’alumini era dolent, en altres paraules, no biodegradable) i el posa dins una bosseta de plàstic. Prepara l’entrepà per la seva filla cada dia amb la mateixa dedicació i perfeccionisme. Un cop el té llest, el posa dins la bossa i s’encamina cap a l’escola.

 

Mira la gent, el carrer, el cel. Avui fa un bon dia. Només veu gent gran: falten encara deu minuts perquè els nens surtin de l’escola. Com un formiguer organitzat, poc a poc tots els pares van sortint de casa seva per reunir-se al punt de trobada. Es mira compassiva la gent del barri que no té fills: no poden comprendre com l’omple a ella aquest ritual diari. Xiula una antiga tonada mentre passa per davant d’un cinema on anuncien una pel·lícula infantil. Una tarda hi podria anar amb la Marina. Sempre gaudeix al cinema, es posa dins la pel·lícula i riu i plora molt sincera. Dies després, continua parlant dels personatges i situacions.

 

Sortir de casa la posa de bon humor, li aireja les idees, li renova la sang. Camina a pas decidit i amb l’emoció continguda: no ho pot evitar, el moment en què abraça la seva filla i aquesta li explica com li ha anat el dia és l’estona que està esperant des que es lleva.

 

La Marina té set anys, el cabell castany de la seva mare i els encantadors ulls verds del seu pare (‘Era l’únic que tenia d’encantador’, pensa la dona). Té un somriure gran i innocent, com tots els nens a aquesta edat, ara mateix marcat per una absència frontal: li va caure una dent fa dues setmanes. La Rosa va deixar-li una moneda sota el coixí mentre dormia plàcidament, procurant no despertar-la.


Ja està arribant a l’escola, entreveu el terrat de l’edifici. “Sempre m’ha agradat aquest lloc”, pensa. “Des d’abans que nasqués la nena, ja sabia que la portaria aquí”. Sobretot, li agradaven els jardins que hi havia. També li agradaven a la Marina, que, com li explicava cada dia, hi juga durant totes les hores de pati, i hi té un taronger amic seu. “Tendra infància”, se somriu. “Són tot amor per dins”. Va recordar que quan ella era petita també va estimar un arbre, i li parlava quan era dalt, entre les fulles verdes i els ulls morats de les figues que la miraven, plens d’afecte.

 

Arriba davant la reixa, on estan ja congregats la resta de pares. Sap com es diuen perquè aquest ja és el quart any que els veu de dilluns a divendres a les cinc menys cinc de la tarda, però mai s’ha fet amiga de cap d’ells. La defugen i l’esquiven, alguns discrets, d’altres no tant. S’enduen ràpid els seus fills quan els pregunta com els ha anat el dia o els comenta que porten una motxilla molt bonica. Els pares han contagiat la por als seus fills, que la miren amb uns ulls plens de recel. Però, de fet, a ella li és igual. Perquè ja veu la Marina baixar per les escales, amb el clotet a les galtes i el somriure foradat.  El dia se li fa més radiant, molt més.

 

L’abraça, li fa el joc de fer-li endevinar en quina mà du l’entrepà, li fa un petó a la galta. Els nens la miren, els pares els estiren per portar-los cap a casa. No és nou l’espectacle, fa temps que ho veuen. Ella també s’ha acostumat a la reacció dels altres, i tant li fa. L’agafa de la mà i totes dues s’encaminen cap a casa.  Els altres queden murmurant a les seves esquenes.

 

            – De debò es pensa que té una filla?

            – N’està convençudíssima. Ella la veu, li parla, l’abraça… des que l’Andreu va començar P-3, la ve a buscar cada dia. Mai falta.

            – Pobra dona.

            – Un avortament mal superat, pel que es veu.

 

*