· zugzwang ·

Agost 6, 2010

Amb els moviments calculats, els dos exèrcits es van alineant simultàniament. Encarant-se, com cada diumenge, sobre el camp de batalla immaculat. Soldats d’ivori i banús, i cavalls, i torres, i reis i reines. Vells enemics des de fa deu anys, avui s’enfronten un altre cop. Quan en Marc doni per començat l’enfrontament pitjant un dels pius del doble rellotge, en les properes dues (o tres, i fins i tot a vegades quatre) hores només se sentirà el soroll sec de les peces avançant, apilant-se ja cadàvers dins la capsa i el tic-tac persistent, jutge inexorable de la guerra sense sang. En Toni, sempre des del bàndol blanc, avança un peó.

El Toni creua el carrer pel pas de zebra. Arribat a aquest punt, ja se li accelera una mica la respiració. És un barri allunyat, en una zona poc transitada, en un cafè gairebé desert. Observa les cares de la gent, i comprova satisfet que no n’hi ha cap de coneguda. Mentre esquiva unes tanques d’obres, consulta nerviós el rellotge: com sempre, arribarà el primer i s’haurà d’esperar mirant el quadre de les roses grogues que hi ha a la paret del fons.

Els primers moviments són iguals de mesurats que la resta. En Marc avança un altre peó per donar sortida a l’alfil. Mai ataca de bones a primeres, només quan ho ha observat tot detingudament i ha resolt que no hi perd res. De moment, es concentra en les peces i sobretot en l’expressió d’en Toni, que està totalment absort. Pitja el rellotge i el temps comença a córrer en contra el seu contrincant. Aquest respon posant la dama blanca en joc.

Arriba tensa i mirant a banda i banda, mai s’hi ha acabat d’acostumar. Recorre el llarg cafè i arriba a la taula del fons, amb un somriure als llavis i una excusa a la punta de la llengua. En Toni no la deixa parlar i li fa un petó, pensant que d’esperar sempre se’n treu una cosa bona. Li treu les ulleres de sol i li pentina un floc ros i rebel del serrell.

– No tens remei, Abril.

Mica en mica, el joc comença a cobrar-se les primeres víctimes: alfils desprevinguts, peons estoics, cavalls sacrificats. Malgrat començar encarats, quan moren corren el mateix destí: la capsa que s’obrirà el proper diumenge. En Marc acaba de fer-li un regal, una torre descoberta. En Toni prepara l’ariet.

– És una tonteria, però vaig pensar que et faria il·lusió –diu ell mentre li allarga un paquetet de vellut negre. Ella protesta.

– Toni, ja saps que no cal i que no m’ho puc posar així com…

– Ja, ja sé que no cal, per això t’ho dono. Obre’l.

Una joia senzilla però elegant. Una llàgrima de robí en jaç de plata, enfilat per una llarga i fina cadena. Sempre ha sabut triar les joies. A ella se li il·lumina la cara. Ell somriu.

– Celebro que t’agradi- i li fa un altre petó.

En Toni es permet un somriure callat. Les peces negres cada vegada són menys al tauler i més dins la capsa. Aquell dia està particularment inspirat, i en Marc inusitadament distret.

Fa anys que això dura, amb l’emoció continguda de la clandestinitat. En Marc viu convençut que els dissabtes l’Abril va al curs de dansa contemporània i que en Toni (com a bon pare divorciat) duu al cinema els seus dos fills, mentre intenta no pensar en la Irene, de la qual encara n’està enamorat. Ell, per la seva banda, aprofita per dedicar-se al seu hobbie, la botànica. Quan l’Abril torna, l’espera sempre amb una flor al gerro d’obsidiana del menjador: un lliri, una gardènia, a vegades una dàlia. La setmana anterior, però, va ser una rosa groga.

En Toni es va animant, menja l’últim cavall d’en Marc.

Mai li havia deixat cap rosa.

En Marc respira fons.

Groga.

En Toni torna a caure dins la trampa. Golafre, fa desaparèixer una torre.

Té moltes espines, li va dir ella.

I en Marc somriu. Hi ha caigut de quatre grapes.

A vegades passa, diu ell, mirant l’infinit.

La torre creua, implacable, tot el tauler.

Ella riu, nerviosa.

Acorrala el rei.

– Escac.

No passa res, és preciosa igualment. Ell la mira de fit a fit.

En Toni es veu obligat a sacrificar la reina. Remuga en veu baixa.

Sí que ho és.

Ara veu on s’ha ficat, sense adonar-se’n. Sap que està perdut.

I llavors és quan en Marc es furga la butxaca.

I sobre la taula repica una joia senzilla però elegant. Una llàgrima de robí en jaç de plata, enfilat per una llarga i fina cadena.

– Escac i mat.

Marc…

L’únic que queda és el tic-tac del rellotge.

*

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: