Juliol 13, 2008

– Sé que, encara que obris els ulls, és com si els tinguessis closos en la més absoluta obscuritat. Per tu, cada dia és un viatge a les palpentes, i tot és incert. Pots palpar la pedra, però no els turons, l’horitzó o la posta de sol. Malgrat tot…

 

 

I si et digués que els núvols es desfan lentament, que inexorablement s’estiren?

I si et digués que aquí, asseguda a l’ampit, veig les muntanyes que s’alcen, altives?

I si et digués que algun arbre encara és de foc, record d’una tardor esvaïda?

I si et digués que el riu baixa esplendorós, degotant argent i fent brotar la riba?

Si t’ho digués, ho veuries? Si t’ho digués, podries veure aquesta vall infinita?

 

 

– No calen paraules. La meva vista és morta, però els sons em revelen tot el que tu em dius abans que pronunciïs res. Escoltant ho puc veure. Tot això que m’has dit ja ho sé…

 

He sentit l’agonia del núvol, he sentit com exhala l’últim sospir, i moria…

He sentit la veu de les muntanyes, he sentit com ressona l’eco, com aquest palpita…

He sentit l’arbre en flames, he sentit les fulles roges quan el vent les acaricia…

He sentit el riu lluent, el seu etern murmuri, com una rialla mig adormida…

 

Si ho veiés, em creuries? Puc sentir perfectament el lleuger bategar de la vida.

 

 

*

Anuncis

Una resposta to “”

  1. Guillem said

    Aquest és molt fort…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: