I diu la Bíblia que Déu, atansant-se a Eva, li digué:

         - Estic molt content que tu i Adam sigueu tan feliços aquí al paradís. De fet, sou l’orgull de la meva creació. Però així com jo us he creat a vosaltres, no puc fer-ne més: us haureu de crear vosaltres els descendents, que això de treballar amb fang és poc apropiat per un déu monoteista.

         - I això, exactament com s’hauria de fer? Ens posem a modelar els nostres fills?

Déu va estossegar, incòmode.

         - Bé, no exactament. Com que aquest text serà citat fins a l’avorriment en la posteritat, no es pot incloure així com així cap detall obscè, per tant em limitaré a dir-te que observis la resta d’animals del paradís, que ja han captat la idea.

         - Molt bé, d’acord. I aquests descendents tindran descendents, i aquests més, i aquests encara més?

         - Doncs sí, així és com va la cosa de la multiplicació de l’espècie. Però com que sóc omnipotent i etern i tot això, t’hauria de confessar un petit detall: la vostra és una espècie fratricida.

         - Perdó?

         - Ara t’ho explico.

Déu se’n va anar un segon i va tornar amb un llibre immens, tant gran que només Ell l’havia pogut fer. Eva s’ho mirava, encuriosida. Déu va treure unes ulleres de llegir, es va llepar el dit anular i va començar a passar pàgines del pròleg fins que es va aturar un instant.

         - Mira, ara anem per aquí.

         - Com, que anem per aquí?

Eva va allargar el cap, tractant de llegir els estranys símbols escrits. Ho va deixar estar al cap d’uns segons. Assenyalant-ho, preguntà:

         - Què hi posa?

Déu llegí en veu alta:

         - “Eva va allargar el cap, tractant de llegir els estranys símbols escrits. Conscient de la pròpia limitació, ho va deixar estar al cap d’uns segons”.

Déu va aclarir:

         - Em permeto apunts propis.

- Per què surto amb fulles de parra?

Déu va fer veure que no l’havia sentida i continuava passant fulls, de tant en tant aturant-se i somrient per a ell mateix (Ai, Sodoma, quines coses em fas fer). Eva restava dreta, pensativa.

         - I tot això és el que passarà d’aquí un temps?

         - Sí. Tot això és la història completa de la humanitat, és a dir, de la teva descendència.

 

Passa pàgina.  La Guerra dels Cent Anys. Passa pàgina. Les fogueres de la Inquisició. Passa pàgina. Les Guerres Mundials. L’Holocaust. La destrucció del planeta. El suc de taronja a base de concentrat.

         - Prou! – Eva estava horroritzada.

Va tancar el llibre de cop, fent un soroll sec i sord.       

         - Això més que la història completa de la humanitat, sembla una llista de desgràcies. Els meus fills es dedicaran a matar-se?

         - En part sí. És una cosa curiosa, no hi ha cap altre animal d’obra meva que es dediqui a autoexterminar-se l’espècie, però és així.

         - Llavors no té cap mena de sentit engendrar tant de patiment.

         - Pensa que si està escrit, és que n’hi trobaràs tard o d’hora.

         - Acabaré accedint?

         - És que encara no t’he ensenyat la part bona. – agafant el feixuc llibre, l’obre per les pàgines assenyalades amb post-its fosforescents.- Mira.

 

Les set meravelles del Món Antic. Les pintures de Botticelli. Nostra Senyora de París. La Cinquena Simfonia de Beethoven. Els poemes de Pablo Neruda. La migdiada.

 

Eva acariciava les pàgines del llibre, hipnotitzada.

         - I totes aquestes meravelles són obra dels meus fills?

Déu assentí, orgullós per la part que li corresponia.

         - A les teves mans està desencadenar tant de patiment i tanta bellesa. Només a les teves, Eva.

         - Però és una decisió massa transcendental com per prendre-la a la lleugera. No sé si puc triar, o si tinc el dret, només pel fet de ser la primera.

         - Cal dir que la immensa majoria de les coses que decantarien la balança cap al sí, no poden ser transcrites als llibres.

         - Com?

         - Com has vist, l’ésser humà pot ser capaç de construir o destruir. També és capaç de ser molt feliç, de fundar grans ciutats, de remeiar grans injustícies, d’elevar la grandesa de la seva espècie fins a cims insospitats. Pensa-hi.

 

Al cap de molts dies de reflexió, Eva anà a trobar Déu, que s’estava delectant amb la seva última creació: una hamaca. Ell alça la vista.

         - I doncs?

Eva respirà fons.

         - Ja ho he decidit.

         - Sí?

         - Els donarem una oportunitat.

Déu rigué, alleujat. Allargà la mà.

         - Me n’alegro, filla meva. Donem, doncs, la Història de la Humanitat per començada.

Eva estossegà.

         - No tant de pressa.

Déu parpellejà, perplex.

         - Això del ‘Pariràs amb dolor’ no m’agrada com sona. Jo mossegaré la poma i tu em faràs fora d’aquí, però m’avançaràs l’epidural uns quants milers d’anys.

Resignat, Déu acceptà.

I van encaixar les mans, a la fi.

 

*