Amb la motxilla de l’escola i la diadema amb el seu nom, la Marta s’encamina cap a l’hospital. Se li fa molt costerut anar fins a Vall d’Hebron, però és el que toca, cada dia després de classe, perquè hi és la mama.

El papa li ha donat una tarja per l’autobús (el 185 o el 112, com té apuntat a la mà), però l’ha perduda i no li vol dir i a més no es vol colar al bus perquè és de gent dolenta, com ha après a l’escola. Així doncs, poc a poc i pensant en les seves coses, va tirant carrer Lisboa amunt.

Sempre comença amb una mica de fred i quan arriba a la gàbia dels conills, que en diu ella, ja es lliga el jersei a la cintura (a més, no hi ha ningú que li digui que s’encostiparà). És com un gran jardí (amb tanta superfície com brutícia), amb una tanca alta i verda darrere de la qual deambulen saltironejant desenes de conills, amb piles i piles de menjar que els transeünts amb criatures deixen allà per passar la tarda. També hi ha oportunistes coloms i alguna que altra cotorra. La Marta sempre seu uns deu minuts per descansar (que fa molta pujada tot plegat) i per observar els rosegadors, tant alats com quadrípedes). A pocs metres d’ella, una nena petita i tirant a histèrica intenta temptar amb poc èxit un conill amb un crostó de pa ranci. La indiferència de l’animal, justificada per la quantitat ingent de menjar més suculent que s’acumula al seu voltant li fereix l’orgull i marraneja agafada a la cama del seu pare. La Marta ja en té prou de sentir-la i continua el seu camí.

Podria fer aquest camí amb els ulls tancats, parant potser als semàfors. La pista de futbol, sempre disputant-s’hi algun que altre partit de costellada, l’obra, envoltada d’un núvol de pols amb refulgents armilles reflectants, gent reunida sota el porxo pactant vés a saber quines transaccions, les velletes tremoloses que baixen amb grans dificultats i exclamacions de l’autobús…

Ja ha arribat. Davant seu, com una fortalesa inexpugnable (si no fos perquè la porta resta oberta les 24h), s’alça la ciutat sanitària de la Vall d’Hebron. A partir d’aquí, la fauna és sempre la mateixa: familiars seriosos, coneguts callats, amics de dol. Hi ha poca gent que parli, i encara menys que rigui, i el nombre es va reduïnt a mida que va ascendint amb les escales mecàniques.

Puja els últims esglaons, i quan arriba a la porta s’enretira per deixar sortir una cadira de rodes on hi ha dipositada un senyor més mort que viu, conduïda per una filla jove i enèrgica. La Marta no ho pensa, però algú que contempla l’escena, fumant a les escales, en un atac de vulgar profunditat pensa en l’evanescència de la vida.

I per fi entra, submergint-se en aquest núvol de fragància asèptica (a vell i a medicina, segons la Marta) que tant es coneix, perquè ja són anys anant-hi. Espera l’ascensor, que sempre triga, i poc a poc es va formant un cúmul de gent, que amb impaciència estan contínuament pendents del numeret brillant que indica per quin pis va l’impuntual artilugi.

S’obren les portes, la Marta pica el pis quatre i se situa cap al mig de l’ascensor. Ja es coneix aquells que baixen al primer i es posen al fons, per després atravessar amb dificultats i molèsties per part de la resta de la gent l’ascensor en pocs segons, o aquells que es queden molt endavant quan han d’entrar deu persones i obstaculitzen el pas. Es fixa en una noia amb els ulls vermells que marca el pis 5, probablement va a la UVI, pensa la Marta. Pobreta.

No n’és conscient, però, que hi ha gent que la mira a ella amb compassió, per petita i per sola. Segueixen amb la vista la motxilla de colors quan surt i s’allunya pel passadís del quart pis, i quan desapareix, reprenen de nou els seus pensaments.

Camina fins que es troba una infermera, que baixa el cap fins el seu metre quaranta:

- Perdoni, la Montserrat Casamitjana?

- Sí, Marta, està ara mateix a la sala d’espera. Quina motxilla més maca!

La nena fa cas omís del comentari, sap perfectament que la seva motxilla no té res de maca. La porta perquè li va regalar la tieta Isa i a la mama li fa ilusió perquè és la seva germana, però és de les coses més lletges que s’ha posat mai. De totes maneres, disculpa mentalment la Teresa perquè ja és conscient que no és el lloc ni l’interlocutor ideal ni la situació per establir una conversa profunda mentre creua el llindar de la sala d’espera.

- Mama!

-Hoola Marta bonica, ara acabo el torn i anem, sí? Quines ganes d’acabar que tinc avui. Com t’ha anat el dia?

*