La sinuosa melodia del músic de carrer

bressolada per les tènues i lleus ales del aire

s’enfila per les balconades, una alenada d’heura

fent somriure una senyora amb el gat a la falda.

 

Aquest, llaminer, gira el cap: un pardal passa rabent.

Els voraços ulls d’ambre es deturen a una branca,

a una altra, al terra. El pardal picoteja el crostó,

i alça el vol alarmat. Un infant s’acosta fent tentines.

 

Riu, pica de mans, trontolla. S’aferra a la mà del pare

i prova de volar com l’ocell saltant molt, molt amunt.

Quan cau a terra, fa tant soroll amb les sabates noves

que una noia es gira sobresaltada, i ell riu.

 

Ja refeta, somriu en sentir una cançó familiar

que batega pel carrer a ritme alegre de jazz.

Una moneda dringa dins l’estoig del saxofonista,

que es dibuixa un somriure rere l’embocadura.

 

*