Venezia

Mira-les bé, que sornegueres.

 

Pots sentir el batec sord dels canals,

Solcar-los amb gòndoles de nit i boira,

Descabdellar somnis pel cor laberíntic dels carrerons,

Admirar l’altivesa decadent d’allò arrelat al mar.

Endevinar ulls felins en les lluïssors del vidre fos,

Intuir els segles i segles d’història

Teixits al so d’un acordió zíngar.

 

Però mai sabràs el secret,

De les màscares de Venècia.

 

*

 

a reformar

I diu la Bíblia que Déu, atansant-se a Eva, li digué:

         - Estic molt content que tu i Adam sigueu tan feliços aquí al paradís. De fet, sou l’orgull de la meva creació. Però així com jo us he creat a vosaltres, no puc fer-ne més: us haureu de crear vosaltres els descendents, que això de treballar amb fang és poc apropiat per un déu monoteista.

         - I això, exactament com s’hauria de fer? Ens posem a modelar els nostres fills?

Déu va estossegar, incòmode.

         - Bé, no exactament. Com que aquest text serà citat fins a l’avorriment en la posteritat, no es pot incloure així com així cap detall obscè, per tant em limitaré a dir-te que observis la resta d’animals del paradís, que ja han captat la idea.

         - Molt bé, d’acord. I aquests descendents tindran descendents, i aquests més, i aquests encara més?

         - Doncs sí, així és com va la cosa de la multiplicació de l’espècie. Però com que sóc omnipotent i etern i tot això, t’hauria de confessar un petit detall: la vostra és una espècie fratricida.

         - Perdó?

         - Ara t’ho explico.

Déu se’n va anar un segon i va tornar amb un llibre immens, tant gran que només Ell l’havia pogut fer. Eva s’ho mirava, encuriosida. Déu va treure unes ulleres de llegir, es va llepar el dit anular i va començar a passar pàgines del pròleg fins que es va aturar un instant.

         - Mira, ara anem per aquí.

         - Com, que anem per aquí?

Eva va allargar el cap, tractant de llegir els estranys símbols escrits. Ho va deixar estar al cap d’uns segons. Assenyalant-ho, preguntà:

         - Què hi posa?

Déu llegí en veu alta:

         - “Eva va allargar el cap, tractant de llegir els estranys símbols escrits. Conscient de la pròpia limitació, ho va deixar estar al cap d’uns segons”.

Déu va aclarir:

         - Em permeto apunts propis.

- Per què surto amb fulles de parra?

Déu va fer veure que no l’havia sentida i continuava passant fulls, de tant en tant aturant-se i somrient per a ell mateix (Ai, Sodoma, quines coses em fas fer). Eva restava dreta, pensativa.

         - I tot això és el que passarà d’aquí un temps?

         - Sí. Tot això és la història completa de la humanitat, és a dir, de la teva descendència.

 

Passa pàgina.  La Guerra dels Cent Anys. Passa pàgina. Les fogueres de la Inquisició. Passa pàgina. Les Guerres Mundials. L’Holocaust. La destrucció del planeta. El suc de taronja a base de concentrat.

         - Prou! – Eva estava horroritzada.

Va tancar el llibre de cop, fent un soroll sec i sord.       

         - Això més que la història completa de la humanitat, sembla una llista de desgràcies. Els meus fills es dedicaran a matar-se?

         - En part sí. És una cosa curiosa, no hi ha cap altre animal d’obra meva que es dediqui a autoexterminar-se l’espècie, però és així.

         - Llavors no té cap mena de sentit engendrar tant de patiment.

         - Pensa que si està escrit, és que n’hi trobaràs tard o d’hora.

         - Acabaré accedint?

         - És que encara no t’he ensenyat la part bona. – agafant el feixuc llibre, l’obre per les pàgines assenyalades amb post-its fosforescents.- Mira.

 

Les set meravelles del Món Antic. Les pintures de Botticelli. Nostra Senyora de París. La Cinquena Simfonia de Beethoven. Els poemes de Pablo Neruda. La migdiada.

 

Eva acariciava les pàgines del llibre, hipnotitzada.

         - I totes aquestes meravelles són obra dels meus fills?

Déu assentí, orgullós per la part que li corresponia.

         - A les teves mans està desencadenar tant de patiment i tanta bellesa. Només a les teves, Eva.

         - Però és una decisió massa transcendental com per prendre-la a la lleugera. No sé si puc triar, o si tinc el dret, només pel fet de ser la primera.

         - Cal dir que la immensa majoria de les coses que decantarien la balança cap al sí, no poden ser transcrites als llibres.

         - Com?

         - Com has vist, l’ésser humà pot ser capaç de construir o destruir. També és capaç de ser molt feliç, de fundar grans ciutats, de remeiar grans injustícies, d’elevar la grandesa de la seva espècie fins a cims insospitats. Pensa-hi.

 

Al cap de molts dies de reflexió, Eva anà a trobar Déu, que s’estava delectant amb la seva última creació: una hamaca. Ell alça la vista.

         - I doncs?

Eva respirà fons.

         - Ja ho he decidit.

         - Sí?

         - Els donarem una oportunitat.

Déu rigué, alleujat. Allargà la mà.

         - Me n’alegro, filla meva. Donem, doncs, la Història de la Humanitat per començada.

Eva estossegà.

         - No tant de pressa.

Déu parpellejà, perplex.

         - Això del ‘Pariràs amb dolor’ no m’agrada com sona. Jo mossegaré la poma i tu em faràs fora d’aquí, però m’avançaràs l’epidural uns quants milers d’anys.

Resignat, Déu acceptà.

I van encaixar les mans, a la fi.

 

*

- Sé que, encara que obris els ulls, és com si els tinguessis closos en la més absoluta obscuritat. Per tu, cada dia és un viatge a les palpentes, i tot és incert. Pots palpar la pedra, però no els turons, l’horitzó o la posta de sol. Malgrat tot…

 

 

I si et digués que els núvols es desfan lentament, que inexorablement s’estiren?

I si et digués que aquí, asseguda a l’ampit, veig les muntanyes que s’alcen, altives?

I si et digués que algun arbre encara és de foc, record d’una tardor esvaïda?

I si et digués que el riu baixa esplendorós, degotant argent i fent brotar la riba?

Si t’ho digués, ho veuries? Si t’ho digués, podries veure aquesta vall infinita?

 

 

- No calen paraules. La meva vista és morta, però els sons em revelen tot el que tu em dius abans que pronunciïs res. Escoltant ho puc veure. Tot això que m’has dit ja ho sé…

 

He sentit l’agonia del núvol, he sentit com exhala l’últim sospir, i moria…

He sentit la veu de les muntanyes, he sentit com ressona l’eco, com aquest palpita…

He sentit l’arbre en flames, he sentit les fulles roges quan el vent les acaricia…

He sentit el riu lluent, el seu etern murmuri, com una rialla mig adormida…

 

Si ho veiés, em creuries? Puc sentir perfectament el lleuger bategar de la vida.

 

 

*

La Rosa talla cuidadosament el pa, acabat de sortir del forn. Un rajolí d’oli, quatre rodanxes de formatge i dues de pernil dolç, com li agrada a la Marina. L’embolica en paper de cuina (l’altre dia va venir de l’escola dient que el paper d’alumini era dolent, en altres paraules, no biodegradable) i el posa dins una bosseta de plàstic. Prepara l’entrepà per la seva filla cada dia amb la mateixa dedicació i perfeccionisme. Un cop el té llest, el posa dins la bossa i s’encamina cap a l’escola.

 

Mira la gent, el carrer, el cel. Avui fa un bon dia. Només veu gent gran: falten encara deu minuts perquè els nens surtin de l’escola. Com un formiguer organitzat, poc a poc tots els pares van sortint de casa seva per reunir-se al punt de trobada. Es mira compassiva la gent del barri que no té fills: no poden comprendre com l’omple a ella aquest ritual diari. Xiula una antiga tonada mentre passa per davant d’un cinema on anuncien una pel·lícula infantil. Una tarda hi podria anar amb la Marina. Sempre gaudeix al cinema, es posa dins la pel·lícula i riu i plora molt sincera. Dies després, continua parlant dels personatges i situacions.

 

Sortir de casa la posa de bon humor, li aireja les idees, li renova la sang. Camina a pas decidit i amb l’emoció continguda: no ho pot evitar, el moment en què abraça la seva filla i aquesta li explica com li ha anat el dia és l’estona que està esperant des que es lleva.

 

La Marina té set anys, el cabell castany de la seva mare i els encantadors ulls verds del seu pare (‘Era l’únic que tenia d’encantador’, pensa la dona). Té un somriure gran i innocent, com tots els nens a aquesta edat, ara mateix marcat per una absència frontal: li va caure una dent fa dues setmanes. La Rosa va deixar-li una moneda sota el coixí mentre dormia plàcidament, procurant no despertar-la.

Ja està arribant a l’escola, entreveu el terrat de l’edifici. “Sempre m’ha agradat aquest lloc”, pensa. “Des d’abans que nasqués la nena, ja sabia que la portaria aquí”. Sobretot, li agradaven els jardins que hi havia. També li agradaven a la Marina, que, com li explicava cada dia, hi juga durant totes les hores de pati, i hi té un taronger amic seu. “Tendra infància”, se somriu. “Són tot amor per dins”. Va recordar que quan ella era petita també va estimar un arbre, i li parlava quan era dalt, entre les fulles verdes i els ulls morats de les figues que la miraven, plens d’afecte.

 

Arriba davant la reixa, on estan ja congregats la resta de pares. Sap com es diuen perquè aquest ja és el quart any que els veu de dilluns a divendres a les cinc menys cinc de la tarda, però mai s’ha fet amiga de cap d’ells. La defugen i l’esquiven, alguns discrets, d’altres no tant. S’enduen ràpid els seus fills quan els pregunta com els ha anat el dia o els comenta que porten una motxilla molt bonica. Els pares han contagiat la por als seus fills, que la miren amb uns ulls plens de recel. Però, de fet, a ella li és igual. Perquè ja veu la Marina baixar per les escales, amb el clotet a les galtes i el somriure foradat.  El dia se li fa més radiant, molt més.

 

L’abraça, li fa el joc de fer-li endevinar en quina mà du l’entrepà, li fa un petó a la galta. Els nens la miren, els pares els estiren per portar-los cap a casa. No és nou l’espectacle, fa temps que ho veuen. Ella també s’ha acostumat a la reacció dels altres, i tant li fa. L’agafa de la mà i totes dues s’encaminen cap a casa.  Els altres queden murmurant a les seves esquenes.

 

            - De debò es pensa que té una filla?

            - N’està convençudíssima. Ella la veu, li parla, l’abraça… des que l’Andreu va començar P-3, la ve a buscar cada dia. Mai falta.

            - Pobra dona.

            - Un avortament mal superat, pel que es veu.

 

*

“Una noche me preguntó cuál era la casa que más me gustaba”, me contó Angela Vicario. “Y yo le contesté, sin saber para qué era, que la más bonita del pueblo era la quinta del viudo de Xius”. Yo hubiera dicho lo mismo. Estaba en una colina barrida por los vientos, y desde la terraza se veía el paraíso sin límite de las ciénagas cubiertas de anémonas moradas, y en los días claros se alcanzaba a ver el horizonte nítido del Caribe, y los transatlánticos de turistas de Cartagena de Indias. Bayardo San Román fue esa misma noche al Club Social y se sentó a la mesa del viudo de Xius a jugar una partida de dominó.

 

- Viudo-le dijo-: le compro su casa

- No está a la venta -le dijo el viudo.

- Se la compro con todo lo que tiene dentro.

 

El viudo de Xius le explicó con una buena educación a la antigua que los objetos de la casa habían sido comprados por la esposa en toda una vida de sacrificios, y que para él seguían siendo como parte de ella. “Hablaba con el alma en la mano”, me dijo el doctor Dionisio Iguarán, que estaba jugando con ellos. “Yo estaba seguro que prefería morirse antes que vender una casa donde había sido feliz durante más de 30 años.” También Bayardo San Román comprendió sus razones.

 

- De acuerdo -dijo-. Entonces véndame la casa vacía.

 

Pero el viudo se defendió hasta el final de la partida. Al cabo de tres noches, ya mejor preparado, Bayardo San Román volvió a la mesa de dominó.

 

- Viudo -empezó de nuevo-: ¿Cuánto cuesta la casa?

- No tiene precio.

- Diga uno cualquiera.

- Lo siento, Bayardo -dijo el viudo-, pero ustedes los jóvenes no entienden los motivos del corazón.

 

Bayardo San Román no hizo una pausa para pensar.

 

- Digamos cinco mil pesos- dijo.

-Juega limpio -le replicó el viudo con la dignidad alerta-. Esa casa no vale tanto.

- Diez mil -dijo Bayardo San Román-. Ahora mismo, y con un billete encima del otro.

 

El viudo lo miró con los ojos llenos de lágrimas. “Lloraba de rabia”, me dijo el doctor Dionisio Iguarán, que además de médico era hombre de letras. “Imagínate: semejante cantidad al alcance de la mano, y tener que decir que no por una simple flaqueza del espíritu”. Al viudo de Xius no le salió la voz, pero negó sin vacilación con la cabeza.

 

- Entonces hágame un último favor-dijo Bayardo San Román-. Espéreme aquí cinco minutos.

 

Cinco minutos después, en efecto, volvió al Club Social con las alforjas enchapadas de plata, y puso sobre la mesa diez gavillas de billetes de a mil todavía con las bandas impresas del Estado. El viudo de Xius murió dos años después. “Se murió de eso”, decía el doctor Dionisio Iguarán. “Estaba más sano que nosotros, pero cuando lo auscultaba se le sentían borboritar las lágrimas dentro del corazón”. Pues no sólo había vendido la casa con todo lo que tenía dentro, sino que le pidió a Bayardo San Román que le fuera pagando poco a poco porque no le quedaba ni un baúl de consolación para guardar tanto dinero.

 

Crónica de una muerte anunciada. Gabriel García Márquez-

*

Allí por la tropa portado, traído a ese paraje de maniobras, una tipa como capitán usar boina me dejara, pese a odiar toda tropa, por tal ropilla.

*

Pista: Onís es asesino

 

 

 

 

somriures de sorra,

tendres jocs d’infant.

cireres per arracades.

*

 

Amb la motxilla de l’escola i la diadema amb el seu nom, la Marta s’encamina cap a l’hospital. Se li fa molt costerut anar fins a Vall d’Hebron, però és el que toca, cada dia després de classe, perquè hi és la mama.

El papa li ha donat una tarja per l’autobús (el 185 o el 112, com té apuntat a la mà), però l’ha perduda i no li vol dir i a més no es vol colar al bus perquè és de gent dolenta, com ha après a l’escola. Així doncs, poc a poc i pensant en les seves coses, va tirant carrer Lisboa amunt.

Sempre comença amb una mica de fred i quan arriba a la gàbia dels conills, que en diu ella, ja es lliga el jersei a la cintura (a més, no hi ha ningú que li digui que s’encostiparà). És com un gran jardí (amb tanta superfície com brutícia), amb una tanca alta i verda darrere de la qual deambulen saltironejant desenes de conills, amb piles i piles de menjar que els transeünts amb criatures deixen allà per passar la tarda. També hi ha oportunistes coloms i alguna que altra cotorra. La Marta sempre seu uns deu minuts per descansar (que fa molta pujada tot plegat) i per observar els rosegadors, tant alats com quadrípedes). A pocs metres d’ella, una nena petita i tirant a histèrica intenta temptar amb poc èxit un conill amb un crostó de pa ranci. La indiferència de l’animal, justificada per la quantitat ingent de menjar més suculent que s’acumula al seu voltant li fereix l’orgull i marraneja agafada a la cama del seu pare. La Marta ja en té prou de sentir-la i continua el seu camí.

Podria fer aquest camí amb els ulls tancats, parant potser als semàfors. La pista de futbol, sempre disputant-s’hi algun que altre partit de costellada, l’obra, envoltada d’un núvol de pols amb refulgents armilles reflectants, gent reunida sota el porxo pactant vés a saber quines transaccions, les velletes tremoloses que baixen amb grans dificultats i exclamacions de l’autobús…

Ja ha arribat. Davant seu, com una fortalesa inexpugnable (si no fos perquè la porta resta oberta les 24h), s’alça la ciutat sanitària de la Vall d’Hebron. A partir d’aquí, la fauna és sempre la mateixa: familiars seriosos, coneguts callats, amics de dol. Hi ha poca gent que parli, i encara menys que rigui, i el nombre es va reduïnt a mida que va ascendint amb les escales mecàniques.

Puja els últims esglaons, i quan arriba a la porta s’enretira per deixar sortir una cadira de rodes on hi ha dipositada un senyor més mort que viu, conduïda per una filla jove i enèrgica. La Marta no ho pensa, però algú que contempla l’escena, fumant a les escales, en un atac de vulgar profunditat pensa en l’evanescència de la vida.

I per fi entra, submergint-se en aquest núvol de fragància asèptica (a vell i a medicina, segons la Marta) que tant es coneix, perquè ja són anys anant-hi. Espera l’ascensor, que sempre triga, i poc a poc es va formant un cúmul de gent, que amb impaciència estan contínuament pendents del numeret brillant que indica per quin pis va l’impuntual artilugi.

S’obren les portes, la Marta pica el pis quatre i se situa cap al mig de l’ascensor. Ja es coneix aquells que baixen al primer i es posen al fons, per després atravessar amb dificultats i molèsties per part de la resta de la gent l’ascensor en pocs segons, o aquells que es queden molt endavant quan han d’entrar deu persones i obstaculitzen el pas. Es fixa en una noia amb els ulls vermells que marca el pis 5, probablement va a la UVI, pensa la Marta. Pobreta.

No n’és conscient, però, que hi ha gent que la mira a ella amb compassió, per petita i per sola. Segueixen amb la vista la motxilla de colors quan surt i s’allunya pel passadís del quart pis, i quan desapareix, reprenen de nou els seus pensaments.

Camina fins que es troba una infermera, que baixa el cap fins el seu metre quaranta:

- Perdoni, la Montserrat Casamitjana?

- Sí, Marta, està ara mateix a la sala d’espera. Quina motxilla més maca!

La nena fa cas omís del comentari, sap perfectament que la seva motxilla no té res de maca. La porta perquè li va regalar la tieta Isa i a la mama li fa ilusió perquè és la seva germana, però és de les coses més lletges que s’ha posat mai. De totes maneres, disculpa mentalment la Teresa perquè ja és conscient que no és el lloc ni l’interlocutor ideal ni la situació per establir una conversa profunda mentre creua el llindar de la sala d’espera.

- Mama!

-Hoola Marta bonica, ara acabo el torn i anem, sí? Quines ganes d’acabar que tinc avui. Com t’ha anat el dia?

*

 

La sinuosa melodia del músic de carrer

bressolada per les tènues i lleus ales del aire

s’enfila per les balconades, una alenada d’heura

fent somriure una senyora amb el gat a la falda.

 

Aquest, llaminer, gira el cap: un pardal passa rabent.

Els voraços ulls d’ambre es deturen a una branca,

a una altra, al terra. El pardal picoteja el crostó,

i alça el vol alarmat. Un infant s’acosta fent tentines.

 

Riu, pica de mans, trontolla. S’aferra a la mà del pare

i prova de volar com l’ocell saltant molt, molt amunt.

Quan cau a terra, fa tant soroll amb les sabates noves

que una noia es gira sobresaltada, i ell riu.

 

Ja refeta, somriu en sentir una cançó familiar

que batega pel carrer a ritme alegre de jazz.

Una moneda dringa dins l’estoig del saxofonista,

que es dibuixa un somriure rere l’embocadura.

 

*

- Hola, fa molt que m’esperes?
- No, i ara, acabo d’arribar. Encara no he demanat.
- Ah, molt bé. Mira… un cafè amb llet siusplau.
- Jo un te verd. Gràcies.
- Te? Tu no eres la que sense cafeïna no eres persona?
- Renovar-se o morir, nen. Pots tirar el fum cap a una altra banda?
- No sabia que et molestés. Escolta, si tu també fumes. Has estat veient anuncis d’Special K o què?
- Ai, deixa’m. I para de tirar-me el fum.
- Molt bé, molt bé. Escolta, abans que res…
- Espera, deixa’m dir que t’haig d’anunciar una cosa.
- Mira, precisament jo també t’anava a…
- Sí sí molt bé però deixa-me-la dir a mi primera que ja m’he conscienciat.
- Endavant.
-Estic embarassada.
-Jo sóc estèril.

*